Silencios y palabras

Nadie tendrá tu voz.

Es tu dolor.
Es tu alegría.
Exaltación de tu vida.

Nadie podrá decir que es suya.

Es única.
Es tuya.

No hay llanto que se repita.

No hay palabra ya escrita,
aunque sea igual.
Tras ella está el significado
que cada uno le da.

Digo madre,
y pienso
en todos los atributos
que le asigno a la mía.

Madre solo hay una.

Mejor manera de expresarlo no la hay.

Esa rosa.
Esa amistad.
Ese amor.

Somos seres
que asignamos
con palabras comunes
lo excepcional
de nuestra yoidad.

Entenderse en lo más profundo es conocerse.

Entonces las palabras sobran.
No hacen falta.
Las miradas lo dicen todo.

Con un gesto.
Con un silencio.
Sabrás de mi dolor antes que yo.

De trajes y zapatos

Compré un hermoso traje chaqueta. Nunca lo llegué a lucir.
Algo ha movilizado ese recuerdo. Unos zapatos de tacón.
En mi caso, soy otra si visto faldas y zapato con un poco de tacón. No demasiado. Los que ahora veo que se llevan, nunca hubiera sabido llevarlos.
De jovencita quería ser mayor, y machacaba a mi madre pidiendo me comprara zapatos de mujer. Así lo hizo. Los primeros, recuerdo que eran de invierno, caí al querer caminar a buen paso.
Posteriormente aprendí a andar con ellos, pero no de más de seis centímetros de altura.
El caso es que aquel traje lo acabo llevando una de mis primas más jóvenes.
En mi familia, primero yo heredé vestidos y trajes de primas mayores, y después fui yo la que los pasaba.
No pude estrenarlo porque cuando quise hacerlo quedaba embutida. Demasiado ajustado. Otra lo habría llevado, yo siempre he querido vestir con holgura. Me había engordado.
Ahora miro atrás y pienso que si tuviera las medidas de ese momento me vería bien delgada.
Es la edad. Cuando tienes poco más de treinta quieres conservar la figura de veinte, y cuando te acercas a los sesenta, la de los cuarenta sería una gozada.
La vida pasa, y te ajamonas o te amojamas.
Me dicen que ahora estoy más guapa.
La cara lo gana.

Me abrí un nuevo blog

Llevo en él un tiempo.
Hice esa mudanza porque quise tomar aires nuevos.
Aquí hay mucho de lo que fui gestando en otro tiempo.
Nueva ruta se abre a cada instante.

PALABRAS AL AIRE de Anna SB (Labrysmoom)

Plagio a una compañera de estos entornos virtuales

Dejo enlace a la entrada de su blog.
Es a ella a quien debemos acompañar.
http://mismusaslocas.blogspot.com/2010/11/plagio-en-fotolog.html

Visc somnis amarats de calma

Hem travessat un desert de somnis espiats pel seny ocult sota els matalassos, i encara arribem a la nit de lluna plena creient que potser podrem seguir l’estel guia que marcarà un futur encoratjador per demà.

Serem ombres esquitxades d’espurnes.
Tindrem raons a cridar.

Ens ofegaran amb la nostra sang.
Ens aturaran amb tancs de guerra i gasos que ofeguen.

Direm prou!
Prou!

Ja no ens retirarem d’un pas guanyat.
Morirem, però altres vindran.

Pot ser arribarem a ser grans i dependents, però la flama d’aquest moment il•luminarà els passos d’altre gent.

Pot ser.

Hi ha murs de plors i esperança que poden rodar com una bola de neu per la pendent d’una muntanya nevada.

Llavors, quan tu arribis a veure el vaig pensar avui, pot ser tinguis quelcom a compartir, i creuràs que tu i jo podem fer camí, encara que jo sigui lluny d’aquí.

Aquestes empremtes poden romandre pel teu futur, quan per a tu sigui present.

Haurem fer-li al temps la jugada?

Mai no ho sabré, però com les paraules del poeta mort em van obrir el ulls, amics, pot ser les nostres veus en aquests murs obrin els vostres.

Visc somnis amarats de calma.

Construirem per obrir horitzons

Ens hem pogut sortir?
Condols!
Tot passa.

Haurien estat, però s’ha amagat la pau sota llençols de sang d’innocents.

Avui hi ha nens i nenes que ploren i no troben en els nostres ulls el recolzament que haurien hagut d’haver estat capaços de donar-los.

Ells i elles viuen un camí obert, trepitjant pedres que cremen.
Peus nus i mans buides.

Haguessin estat amics, si la pau no fos trencada, si els homes, sobre tot ells, haguessin baixat la mà en lloc d’aixecar-la per reduir la força que temen no controlar.

Ens colpim dels mals i sense raons d’un món que ens envolta.

Patim pel dolor incommensurable dels dèbils.

Som una força perduda.
Ens queden paraules que retreuen als altres les injustícies consentides.

Som els vençuts per la força bruta.

Ens aixequem, encara que ens aturen.

Fem veus i retrets. Escridassant-los pel que van fer, i conreem el fruit de llavors que ells creien havien caigut a terra infecunda.

Uns amb els altres, ens donem suport. Vetllem perquè demà sigui possible l’esperança de viure en un món millor.
Encara que ens treguin els ulls i tanquin la boca, a la força, sempre hi haurà algú que agafi el testimoni i escampi la paraula.
També hi haurà somnis que transmetran les nostres esperances pel demà.

Tindrem veu en temps proper.
Hi haurà empremtes que assenyalaran el camí als que vindran.

Jo sóc poca cosa.
Tu tampoc pots fer més.
Però nosaltres som tot.
Tu i jo farem pinya, i la resta vindrà a refermar-la, donant suport en un futur on, encara que hi hagi qui vulgui dominar i treure profit de l’esser humà, hi haurà veus contundents per aturar-lo.

Pot ser creguis que demà seran més forts, i no hi haurà possibilitat de lluita, però cada temps té la balança del bé i del dolent.

Nosaltres construirem per obrir horitzons d’esperança.

Puc arribar a veure

Puc arribar a veure núvols sota terra.
Treure escales caigudes i trepitjar aigües fermes.
Terres que volen com si fossin ocells.
Arbres arrelats a l’aire.
Camins solcats d’esperança.
Patiments i plors.
Cossos amarrats.
Ànimes espantades.

Puedo llegar a ver nubes bajo tierra.
Quitar escalas caídas y pisar aguas firmes.
Tierras que vuelan como si fueran pájaros.
Árboles arraigados al aire.
Caminos surcados de esperanza.
Sufrimientos y llantos.
Cuerpos amarrados.
Almas espantadas.